Cal confessar-ho, per no haver estat mai ingressat en un hospital, la meva estrena va ser de nota. A la planta 19 de l’Hospital de Bellvitge em tractaven com un rei. Es la planta d’Oftalmologia i degut a les dates en les que ens trobàvem, gairebé no hi havia pacients, i només podíem trobar les urgències com la meva.
Com podeu veure, no feia mala cara del tot.
Aquí podeu veure un dels àpats:
Després venien les visites. Uf! Sort de les visites….pràcticament tots els kmarades van aparèixer, alguns fins i tot dues vegades. Mes germanes, els meus cunyats i els meus nebots. També companys de feina. I és que així el temps passava molt més ràpid. I quin munt de missatges i trucades…..puc dir que tot el meu entorn més proper va interessar-se per com estava. Mai ho podré agraïr del tot!
Després de sopar, els meus pares marxaven i jo em quedava escoltant la ràdio una estona i cap a quarts de deu a dormir. No hi havia molta més coses a fer. Just llavors venia l’infermera, que em punxava l’epinefrina perquè els coàguls no m’arribessin al cervell i em matessin en una mena de síndrome turista versió hospital….tot un detall.
I mentrestant? Doncs molta, molta estona per pensar. En moments com aquests et replanteges moltes coses de la vida, potser masses. Et sap greu no haver aprofitat els moments, les ocasions i trobes a faltar coses tan simples com un passeig, un partit de bàsquet o llegir un llibre. Van ser moments durs, sí…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada