diumenge, 28 de març del 2010

Usuarpacions d'identitat a Internet

Inaguro una petita secció en la que m’agradaria aportar el meu granet de sorra a un món tan i tan complex com és Internet. Pels que em coneixeu, sabreu que la tecnologia forma part de la meva feina però també és una part molt important de la meva vida i dels meus passatemps. És per això que m’agradaria aprofitar aquesta web per divulgar i donar a conèixer assumptes que a vegades crec que no són prou ben entesos. Amb tota la modèstia del món aquí teniu la primera entrega.

Em comentava un amic proper que fa molts pocs dies va ser víctima d'una usurpació de la seva identitat a Internet....en paraules més clares, el seu compte Google va ser crackejat i robat. El que és més alarmant és que en qüestió de poc temps això mateix ha passat a més gent del meu entorn i a mi mateix, com us explicava fa poc.
I és que per alguns de nosaltres, les eines que Internet ens ofereix ja no són només formes d'entretemiment i oci sino que s'han convertit en veritables instruments del nostre dia a dia: accés a serveis bancaris, missatgeria personal i professional, accéss a portals de l'Administració i un llarg etcètera. Em deia el meu amic que fins aquell moment no es va adonar de tot el que envoltava el seu compte Google: correu Gmail, Picasa, Analythics i encara més: quants serveis tenim vinculats al nostre correu electrònic? xarxes socials com Facebook, Tweeter, Linkedin, mitjans de pagament com Paypal.

Us imagineu el que es pot fer només tenint accés al correu d'una altra persona? Les conseqüències poden anar des d'una simple broma de mal gust fins a un mal irreparable, deixant de banda la sensació d'impotència i vulnerabilitat que sentim. Qui tingui una ment perversa com jo segur que podrà idear mil maneres de fer mal.

La quotidianeitat o la mandra fan que a vegades ens relaxem i oblidem aplicar mesures molt simples de seguretat i quan el mal està fet ja és massa tard . Així que em permetré la llicència de suggerir i recomanar una sèrie de bones pràctiques i consells que si poseu en pràctica no elimiareu el risc completament però el minimitzareu moltíssim. Sóc conscient que molts de vosaltres les trobareu evidents i potser alguns d'altres massa radicals; en definitiva cadascú és lliure de triar el seu grau de paranoia i de comoditat. Aquí van:

Contrassenyes
La tria d'una contrasenya ha de complir dos requisits, que sigui fàcil de recordar i que sigui difícil d'endevinar. Molts sistemes obliguen a fer servir combinacions de majúscules, minúscules, símbols i números i crec que és una bona idea. Una suggerència: trieu una paraula fàcil de recordar, canvieu una de les seves lletres a majúscula i canvieu les lletres pels números o símbols semblants:

Per exemple jo trio la paraula hamster. Posaré la primera lletra en majúscula i canviaré la a per una @ i la e per un 3: H@mst3r.
Si a més a més us acostumeu a canviar-la cada més o dos mesos, tindreu una contrassenya molt forta. Consell, H@mst3r01 pel gener, H@mst3r02 pel febrer, H@mst3r03 pel març, etcètera. Hotmail permet activar la caducitat de les contrassenyes cada 72 dies.

A més a més, hem de tenir clar que les contrassenyes són PERSONALS. No serveix de res tenir una contrassenya forta si la deixem escrita en un post-it o la diem al nostre company de feina perquè ens faci alguna cosa a l'ordinador quan no hi som. Si ens veiem obligats a revelar-la, cal canviar-la de seguida.

Navegació segura
Assegureu-vos sempre d'estar en una web segura (que comenci per HTTPS) quan accediu a serveis personals. Les webs segures encripten la informació des del vostre PC fins al servidor. La majoria de portals d'Internet de correu, pagament o bancaris són segurs. Feu servir portals bancaris només si treballen amb tarjetes de coordenades i permeten entrar els codis amb el ratolí i no amb el teclat.

Atenció a l'ús de PC que no són vostres, com cibercafès, biblioteques o companys. Molts navegadors tenen activades les opcions de recordar contrassenyes i la vostra podria quedar compromesa. Si no n'esteu segurs, millor no fer-ho o en tot cas borreu els fitxers temporals un cop hagueu acabat.

Virus, troyans, keylogers, phishing i altres bestioles
Desenganyem-nos: els temps en els quals els virus eren bromes (com la piloteta) o destructius han passat a la història. La fita dels virus actuals és robar contrassenyes i credencials per treure'n profit econòmic. Tingueu sempre un antivirus al dia i escanegeu el PC setmanalment com a molt tard.

Desconfieu dels correus que venen de noies russes que us volen conèixer, d'empresaris africans que necessiten fer una transferència o d'empreses que ofereixen feina a casa amb traduccions lamentables.

En definitiva, el millor consell és fer servir el sentit comú i desconfiar de tot. Com a la vida, a Internet rarament res és gratis ni fàcil. No reveleu contrassenyes ni doneu dades personals a ningú. No poseu tots els ous a la mateixa cistella com tampoc ho faríeu a la vida real: no vinculeu tot al mateix compte de correu. Si el perdeu, us quedareu sense res.

A la vida no existeix la seguretat absoluta, però si sou capaços de seguir aquests consells (a mi em costa a vegades) tindreu molt de guanyat.

I fins aquí hem arribat, prou pallissa per avui :-)

PS: per cert, afortunadament, el meu amic ha aconseguit recuperar el compte. Els protocols de Google han funcionat bé i ràpid.

I va passar un any

El 23 de desembre de 2009 vaig escriure aquesta nota al meu perfil de Facebook. Crec que val la pena publicar-la integrament com a cloenda de tota aquesta història. Aquí la teniu:

La vida està feta de petits detalls i de grans moments, tant de bons com de dolents. Però el millor de tot és que qualsevol d'aquestes coses pot deixar una emprempta profunda que mai oblidarem. És cosa nostra si aquesta emprempta és una cicatriu que fa mal quan la mires i la recordes, o és una marca que t'ha fet més fort i t'ha ajudat.
Avui fa un any la vida em donava un gran trasbals, o almenys en aquell moment jo ho vaig creure així, quan em van diagnosticar un desprendiment de retina a l'ull esquerre. Galleda d'aigua freda anunciant una d'aquelles coses que mai penses que et pot passar. A partir de llavors els esdeveniments es van succeïr: ingrés a Bellvitge el dia 24 i cita amb el quiròfan el dia 30...tot el Nadal a l'hospital...mentrestant, immobilitzat totalment i amb els dos ulls tapats. I és llavors, quan vaig assimilar on era i que m'estava passant o em vaig adonar de com de preciosa és la vida i la salut, i em vaig lamentar de no haver sabut apreciar els bons moments de la vida i d'haver-me queixat de foteses. Creieu-me que en aquells moments ho hagués donat tot per un simple passeig o per alliberar-me de l'opressió de l'hospital.

Ja ha passat un any, i després d'aquell mal tràngol puc dir que me n'he sortit molt i molt bé, gairebé sense seqüeles. I és ara quan penso: Què n'he tret de tot allò? Encara perdura la voluntat d'exprémer cada instant de la vida? És trist però he de dir que no tant...de totes maneres intento no oblidar la lliçó que m'ha donat la perspectiva del temps. Segurament, és el més valuós que he obtingut.

Operació i alta, 30 i 31 de desembre

I va arribar el gran dia, aquell dia tan esperat.

El dia 30 no vaig esmorzar, si no que vaig anar a la dutxa per preparar-me per l’operació: una vitrictomia 360G (uf, ho dic de memòria). Calia suturar els danys de la retina i col·locar una anella de silcona per reforçar l’ull.

Recordo com em van baixar a quiròfan. L’operació era amb anestècia local però al pricipi em van atontar una miqueta. Tenia la sensació d’anar begut i no parava de xerrar….fins i tot van haver de demanar-me que callés.

I així que vam acabar i resulta que tot va anar molt bé.

n1039593715_30267303_4722

Aquest era el meu aspecte després de l’operació.

La resta del dia 30 va passar molt ràpid. L’endemà passaria el doctor per veure com anava tot, i com que les coses anaven bé, em van donar l’alta.

Ja podia anar a casa, però res d’esforços ni moviments bruscos. Evidentment ja em podia oblidar de les lents de contacte fins a nova ordre.

I no va ser fins la visita de principis d’abril que vaig rebre l’alta definitiva. Una lleugera pèrdua de visió va ser la única seqüela de tota aquesta història.

Assimilant els fets, del 25 al 31 de desembre

Cal confessar-ho, per no haver estat mai ingressat en un hospital, la meva estrena va ser de nota. A la planta 19 de l’Hospital de Bellvitge em tractaven com un rei. Es la planta d’Oftalmologia i degut a les dates en les que ens trobàvem, gairebé no hi havia pacients, i només podíem trobar les urgències com la meva.

Com podeu veure, no feia mala cara del tot.

n1039593715_30267299_3787El meu dia a dia era aquest: em despertaven a quarts de set les set per mirar-me la temperatura i la pressió. Cap a les 8h em portaven l’esmorzar, moment en el qual podia destapar-me l’ull dret i poca estona després arribaven els meus pares.

Aquí podeu veure un dels àpats:

n1039593715_30267302_4496

Després venien les visites. Uf! Sort de les visites….pràcticament tots els kmarades van aparèixer, alguns fins i tot dues vegades. Mes germanes, els meus cunyats i els meus nebots. També companys de feina. I és que així el temps passava molt més ràpid. I quin munt de missatges i trucades…..puc dir que tot el meu entorn més proper va interessar-se per com estava. Mai ho podré agraïr del tot!

Després de sopar, els meus pares marxaven i jo em quedava escoltant la ràdio una estona i cap a quarts de deu a dormir. No hi havia molta més coses a fer. Just llavors venia l’infermera, que em punxava l’epinefrina perquè els coàguls no m’arribessin al cervell i em matessin en una mena de síndrome turista versió hospital….tot un detall.

I mentrestant? Doncs molta, molta estona per pensar. En moments com aquests et replanteges moltes coses de la vida, potser masses. Et sap greu no haver aprofitat els moments, les ocasions i trobes a faltar coses tan simples com un passeig, un partit de bàsquet o llegir un llibre. Van ser moments durs, sí…

24 de desembre….comença un Nadal diferent….

I així que els meus pares em van portar a l’Hospital de Bellvitge el dia 24 ben d’hora…crec que a les 8h ja érem allà.

Tocava esperar, i aquests moments són els més complicats. Sensació d’impotència, dubtes, por….un còctel de sentiments que no tenia temps d’assimilar.

Però va arribar el moment. L’oftalmòleg de guàrdia em va refer tots diagnòstics, bàsicament els mateixos que m’havien fet a Igualada i va confirmar el drama. Calia operar, però en les dates en les que estàvem no hi hauria quiròfans disponibles fins el dia 30!! I mentrestant? Doncs mentrestant ingrés fulminant, amb els dos ulls tapats i totalment immobilitzat.

Era fantàstic, m’havia de passar tota una setmana al llit de l’hospital amb els dos ulls tapats i sense poder-me moure ni per anar al lavabo. Nadal a l’hospital i les vacances a la casa rural definitivament cancel·lades. Però el més important de tot, què passaria?

I la resposta era així de simple. De moment no passaria res, un llarg res que duraria una setmana. Un dels pitjors moments que recordo haver passat mai.