I així que els meus pares em van portar a l’Hospital de Bellvitge el dia 24 ben d’hora…crec que a les 8h ja érem allà.
Tocava esperar, i aquests moments són els més complicats. Sensació d’impotència, dubtes, por….un còctel de sentiments que no tenia temps d’assimilar.
Però va arribar el moment. L’oftalmòleg de guàrdia em va refer tots diagnòstics, bàsicament els mateixos que m’havien fet a Igualada i va confirmar el drama. Calia operar, però en les dates en les que estàvem no hi hauria quiròfans disponibles fins el dia 30!! I mentrestant? Doncs mentrestant ingrés fulminant, amb els dos ulls tapats i totalment immobilitzat.
Era fantàstic, m’havia de passar tota una setmana al llit de l’hospital amb els dos ulls tapats i sense poder-me moure ni per anar al lavabo. Nadal a l’hospital i les vacances a la casa rural definitivament cancel·lades. Però el més important de tot, què passaria?
I la resposta era així de simple. De moment no passaria res, un llarg res que duraria una setmana. Un dels pitjors moments que recordo haver passat mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada