Per quin mecanisme la majoria de persones creiem que som immunes a desgràcies? Admetem-ho: tots som conscients que existeixen malalties, accidents, desenganys amorosos però vivim tranquils pensant que aquestes coses no ens passaran mai. Sempre m’he preguntat per què vivim així.
I jo dic que som afortunats. Sempre he pensat que la ignorància és la felicitat i viure despreocupats és la millor manera de ser feliços. Us desafio a dir que no sou d'aquesta manera.
Però a vegades la vida dóna sorpreses.
La primera senyal d’alerta la vaig tenir quan vaig arribar a la feina un dia qualsevol. Va ser un detall sense importància, però que ara recordo clarament. Les línies no eren rectes, tenien un esglaó; cap altre símptoma. Fins i tot per un moment vaig culpar la pantalla del meu portàtil. Sempre he estat molt disciplinat amb els assumptes de salut. Sóc molt estricte amb les meves revisions anuals i no me’n salto mai cap, així que quan vaig veure que els símptomes no desapareixien i fins i tot em costava llegir amb l’ull esquerre em vaig espantar i vaig demanar hora al meu oftalmòleg. Una conjuntivitis, algun problema de cansament, un ull constipat.....repòs, algun col·liri i en el pitjor dels casos ull tapat durant uns dies. Aquest era el meu escenari previst.
El diagnòstic va ser molt ràpid. La meva visió llunyana era tan bona com sempre però la propera no.....
La imatge de l’esquerra és la que veia amb el meu ull sa: quadrícula blanca sobre fons negre. En canvi amb l’ull esquerre veia l’altre imatge: les línies no eren rectes, eren corbes.
El desprendiment de retina és una lesió en la qual una de les dues capes de la retina es desprèn o s’estripa i l’humor vitri penetra entre aquestes dues capes. La única solució és quirúrgica i fins que no s’intervé cal fer repòs absolut per no agreujar la lesió. Els miops som gent més propensa, pequè tenim els ulls més llargs i la subjecció de la retina amb l’ull és més dèbil; a més a més els cops o els grans esforços poden desencadenar el desprendiment. Disculpeu si no he estat molt rigorós mèdicament parlant. Si voleu conèixer més detalls segur que a Internet els trobareu tots.
La recomanació de l’oftalmòleg va ser que l’endemà 24 anés pitant a urgències de Bellvitge. La Unitat d’Oftalmologia de referència de Catalunya està allà i no havia de tenir cap por, perquè l’equip mèdic és molt bo i aquestes operacions les fan com a xurros.
He d’admetre que jo sempre he cregut en la sanitat pública, però per uns moments vaig maleir no tenir cap mútua privada. Tot de mals pensaments em van passar pel cap: i si hi ha una llista d’espera inacabable i no em poden operar fins d’aquí uns mesos? I vaig a parar a les mans d’algun becari que fa les primeres proves amb mi?
Aquests pensaments només van durar un moment.....estava molt espantat i em voltaven moltes coses pel cap.
