Barcelona, et trobaré a faltar

 

Barcelona, sempre m’havies semblat una ciutat freda, distant, que em mirava per sobre l’espatlla. En els teus carrers la gent vivia de forma impersonal i ràpida i per mi només eres un mal necessari, un camí per on calia passar però que per res del món volia quedar-m’hi.

Fa molts anys que et conec, i al principi només m’atrevia a tocar-te la pell, sense endinsar-m’hi, de la mateixa manera que acaricies un gat però ho fas amb por. Vaig començar a estudiar al Campus Nord i per mi arribar al Corte Inglés ja era massa lluny. T’odiava perquè estaves lluny però al mateix temps et necessitava. Em perdia pels teus carrers, el metro em feia por i no entenia com funcionaven els busos.

Quan ja pensava que et perdria de vista, vaig trobar feina al Carrer Àvila, al Poblenou. Allà m’hi vaig estar gairebé cinc anys, i alguna cosa va canviar perquè vaig conèixer el mar, vaig descobrir l’encant del Poblenou. Recordo l’Enna, el Savigovi, el xino de l’Avinguda Icària i la fideuà del Racó de l’Havanera. Enyoro les pizzes de la Vela i els dinars dels divendres.

I quan ja m’hi sentia còmode, un altre canvi! Aquesta vegada tocava anar al cor de l’Eixample. Allà m’hi he passat casi sis anys i segurament han estat els més intensos. He descobert la gastronomia inacabable i fantàstica de restaurants vegetarians com l’Arc Iris, pizzeries, japonesos o dels de tota la vida com el Vulcano. Allà vaig descobrir que Barcelona no són els edificis freds de Diagonal o el bullici de les Rambles, si no que és molt més. El caliu de l’Eixample, l’encant que tenia el pis del carrer València; els forners, els dependents, els cambrers em coneixien, em saludaven…què estava passant? Vaig descobrir la nit de Gràcia, la Plaça Reial, cocteleries com l’Stinger, bars llegendaris com el Michael Collins, d’altres amb encant com el Dow Jones, restaurants magnífics com el Pebre Blau, el Rovell de l’Ou, la Dolça Hermínia, la Paradeta del Born. He rigut i he plorat als teatres i als cinemes.

He caminat per la Via Laietana, m’he perdut pel Born, he quedat xop per la pluja mentre corria per l’Avinguda Icària, he preferit caminar a agafar un taxi, he esperat assegut a les escales del metro esperant que obrissin les portes.

He redescobert el mar anant a córrer des de la Mar Bella fins l’Hotel Vela. He gaudit de vistes privilegiades des de la Carretera de les Aigües, m’he acostumat a baixar del bus dues parades abans per caminar per Diagonal i atravessar el Passeig de Sant Joan. Ja no em perdo per Barcelona, i si ho faig ho disfruto.

I ara t’he de deixar.

Ho sé, no vaig pas gaire lluny, però no serà el mateix. Ara les nostres trobades ja no seran diàries, improvisades ni casuals; hauran de ser planificades, com dos ex amants que es resisteixen a tallar els vincles.

No sé si ens tornarem a trobar. Crec que si ho fem ja no serà de la mateixa manera, i per això et trobaré a faltar…de fet ja t’estic trobant a faltar ara.