Les històries comencen i acaben i així ha de ser. Avui he posat punt i final a una de les històries de la meva vida, la de treballador a Osiatis. Més d'un, arribat a aquest punt, pensarà "I què? Tant important és la feina?". I aquesta és justament la qüestió.
Sempre he tingut molt clares més meves prioritats a la vida i sempre he pensat que la feina no era una d'elles. És cert, tinc sort que la meva feina coincideix amb la meva vocació i puc dir que he disfrutat fent-la. Però és que a més a més, durant sis anys, he coindicit amb un grup humà terrible. Puc dir sense embuts que hem connectat, que m’han fet sentir molt gran i que a la feina he passat dels millors moments de la meva vida. I com us deia aquesta és justament la qüestió.
Quan avui he marxat alguna cosa s’ha trencat dins meu, i jo ja ho sabia, però això significava que deixava enrere alguna cosa molt més gran que una feina. Deixava moments inoblidables, amics que recordaré i d’altres que espero tenir la sort de conservar per sempre.
Estava conduÏnt per l’A2 ananat cap a casa i m’he adonat que mirarva el retrovisor del cotxe més del compte i veia Barcelona, veia els companys, veia les bones estones, veia coses que no podia veure però que no volia deixar de veure. I em deia a mi mateix que era el moment de mirar endavant, em deia que la vida són capítols que cal llegir i disfrutar, però que sempre acaben i en venen més.
Així que no us prengeu malament el vídeo incrustat, perquè és una cosa que m’he de repetir a mi mateix per tal de mirar endavant i per un moment –encara que sigui un moment- pensar “I què? Només és una feina!”. Dificilment ho aconsegueixo.
Com he pronosticat aquest matí “El petó més dificil no és el primer, sinó que és l’últim”. I així ha estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada